La narrativa catalana al segle XXI. Balanç crític
Institut d’Estudis Catalans, 26 d’octubre del 2018

Organitzat per la Societat Catalana de Llengua i Literatura (filial de l’IEC) i coordinat per Francesc Foguet i Boreu, el cicle «Balanç crític de la literatura catalana actual» arriba a la seva segona edició, dedicada, en aquest cas, a la narrativa. Després d’una jornada sobre la poesia (2016), aquesta segona, coordinada per Josep Camps i Maria Dasca, vol valorar críticament la narrativa del segle XXI als Països Catalans i oferir al públic interessat un fòrum de reflexió i debat literaris amb la participació d’escriptors, crítics i investigadors. Com en la convocatòria anterior, les actes d’aquesta jornada seran publicades en la col·lecció «Treballs de la Societat Catalana de Llengua i Literatura».

Cartell/Programa en PDF

Programa

9.45
Presentació

Ponència
10.00
Enric Sullà, Existeix una narrativa catalana postmoderna?

Comunicacions
10.40
Antoni Isarch, Un torrent de veus. La novel·la catalana al segle XXI

11.00
Manel Ollé, Camps de batalla dels més recents combats singulars. Narrativa catalana del XXI

11.20 Pausa

11.40
Josep Lluch, L’edició de narrativa catalana a l’entrada del segle XXI

12.00
Màrius Serra, Llengua a la narrativa del segle XXI: lletrainterferits, genuïnistes, neutrals, alienígenes…

Taula rodona
12.30
Com és la narrativa del segle XXI?, amb Manuel Baixauli, Jenn Díaz, Imma Monsó i Francesc Serés. Moderador: Antoni Isarch

13.30 Debat

Coordinadors

Josep Camps i Maria Dasca

Resums

Existeix una narrativa catalana postmoderna?
Enric Sullà

La diversitat que exhibeix la  producció de narrativa catalana del 2000 ençà suscita un grapat de preguntes, una de les quals dona títol a l’exposició: existeix una narrativa catalana postmoderna? Posem que sí, que existeix, però aleshores cal demanar-se si és perquè vivim en l’època postmoderna, i per tant tota la narrativa catalana és postmoderna, o perquè és una tendència literària dominant, i si ho és, quines són les seves característiques. Totes dues opcions estan relacionades i totes dues han de ser matisades en funció, d’un costat, per la globalització social, econòmica i cultural, que caracteritza millor el període actual, i de l’altre costat, pel consens vigent en la bibliografia angloamericana que la literatura postmoderna (i amb ella la postmodernitat) es va extingir amb el tombant del mil·lenni. Suposant que això és cert, convindria revisar la mateixa categoria de postmodernitat, potser tornant a la de modernitat, i també convindria preguntar-nos on som ara i quines categories, si n’hi ha cap,  ajuden a entendre la cultura i la literatura contemporànies. Podria ser que la postmodernitat fos només una tendència literària, que anostrava models bàsicament nord-americans, però que va coexistir, i coexisteix, amb altres opcions, entre elles el realisme, que reapareix en formes i versions diverses, o diversos graus d’experimentalisme. I, naturalment, no es pot oblidar que la narrativa d’aspiració culta coexisteix també amb la narrativa de gènere, de consum.

Un torrent de veus. La novel·la catalana al segle XXI
Antoni Isarch Borja

El panorama de la novel·lística catalana en el tombant de mil·lenni és ric i heterogeni. La diversitat d’autors, obres, formes i models de la més variada tipologia en constitueix, sens dubte, el tret més definitori, i ens obliga a fer un exercici d’aproximació des d’una mirada calidoscòpica que defugi taxonomies i categories històriques. Alhora, n’acredita la pertinença indiscutible a la contemporaneïtat: lluny d’ésser un símptoma d’esgotament estètic o de crisi, el polimorfisme del gènere prosístic per excel·lència ha donat alguns dels fruits literaris en català més importants dels darrers vint anys. 

Camps de batalla dels més recents combats singulars. Narrativa catalana del XXI
Manel Ollé

Sense negar-ne la vàlua ni el mestratge, però ja lluny dels mimetismes o les emulacions dels models narratius dominants en l’últim terç del segle XX, han anat apareixent des de l’inici del segle tota una sèrie de nous narradors de cordes diverses i singulars, amb veus i maneres pròpies. Tant quan s’enfilen per senderes metaficcionals i postmodernes, com quan s’hibriden amb la crònica i l’autoficció, uns i altres han coincidit sovint en l’ambició d’explorar amb la ficció territoris concrets i immediats: l’ambició d’escapar a les convencions del no-lloc. Uns i altres han posat de manifest alhora la voluntat sovintejada de carregar el relat de potencial crític, i de dur-lo així més enllà del clos formalista i autoreferencial. 

L’edició de narrativa catalana a l’entrada del segle XXI
Josep Lluch

L’actual sistema editorial català és fruit de l’explosió de la bombolla dels noranta, quan es constata que el mercat lector no pot créixer indefinidament i que la competitivitat ha abocat les editorials al precipici de la crisi. L’antic Grup62, Enciclopèdia Catalana i Planeta uneixen esforços per apuntalar-se. Les editorials mitjanes pleguen veles. Sorgeix una miríada d’editorials petites que tenen la complicitat de nous llibreters. Uns quants autors populars consoliden un públic mentre l’acadèmia i la crítica perden poder de prescripció.

Llengua a la narrativa del segle XXI: lletrainterferits, genuïnistes, neutrals, alienígenes…
Màrius Serra

Una anàlisi de les característiques del model de llengua adoptat per l’última narrativa catalana, feta amb exemples extrets de diverses veus narratives aparegudes en les últimes dues dècades, coincidint amb el canvi de segle. Partint d’un nombre d’autors el més ampli possible, no s’intentarà qualificar el valor literari de les obres sinó descriure el model de llengua que usen, les seves possibles fonts, les influències extraliteràries que se’n poden deduir i la reacció que provoquen en determinats lectors sensibles a la qüestió lingüística. 

Notes biogràfiques

Enric Sullà (Barcelona, 1950) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona on  ha estat professor de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada (1974-2004). Membre de l’equip fundador de la revista Els Marges (1974), durant un parell o tres d’anys hi va exercir la crítica literària. Ha tingut cura de les edicions de Josafat, de Prudenci Bertrana (1972), i de Les noves valors de la poesia catalana, de Joaquim Folguera (1976), i sobretot de les Obres completes de Carles Riba (en col·laboració amb Jaume Medina, de 1984 a 1992), al qual ha dedicat diversos articles i un llibre, Una interpretació de les “Elegies de Bierville” de Carles Riba (1993). Ha preparat les antologies Poètica de la narració (1985), Teoría de la novela. Antología de textos del siglo XX (1996) i El canon literario (1998), un tema sobre el qual continua publicant.

Antoni Isarch Borja (Barcelona, 1978) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona (2016), i actualment forma part del Grup d’Estudis de Literatura Catalana Contemporània (GELCC) de la UAB i exerceix la docència a l’ensenyament secundari. És professor col·laborador del Grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC. En l’àmbit de la recerca, ha centrat el focus d’interès en els gèneres narratius, i fruit d’això ha publicat els darrers anys diversos estudis sobre la novel·la catalana i els escriptors dels anys vint i trenta, així com també ressenyes sobre narrativa catalana actual per a publicacions especialitzades com Els Marges. Des del 2010, ha impartit cursos de formació per a docents de secundària i batxillerat en l’àmbit de la didàctica de la literatura catalana.

Manel Ollé és professor de la UPF i de l’Escola Bloom. Ha publicat els llibres de poesia De bandera Liberiana (1994), Mirall negre (2002), Bratislava o Bucarest (2014), i l’antologia Combats singulars: antologia del conte català contemporani (2007). Ha traduït L’obra mestra desconeguda d’Honoré de Balzac (1997) i Pedra i pinzell. Antologia de la poesia clàssica xinesa (Alpha, 2012). Ha publicat també assajos i articles sobre història xinesa.

Josep Lluch (Terrassa, 1963) és llicenciat en filologia catalana. Ha treballat en diverses àrees del sector editorial, des de l’edició de llibre infantil (1987-1992, La Galera) fins a l’elaboració de diccionaris (1992, Enciclopèdia Catalana). Ha coordinat, juntament amb Mireia Sopena, la monografia Mutacions d’una crisi. Mirada crítica a l’edició catalana (1975-2005) (2007). De l’any 1993 al 2007 ha estat redactor d’Edicions Proa. Del 2007 al 2009 ha estat cap de redacció del Grup 62, i del 2009 ençà és el responsable editorial dels segells Proa i Pòrtic. Des del 2013, també d’Empúries.

Màrius Serra (Barcelona, 1963) és escriptor. Va començar a publicar el 1987, ara fa 30 Sant Jordis. Les seves creacions giren al voltant de la literatura, la comunicació i el joc. Ha publicat més de deu mil mots encreuats, cinc mil articles, quinze llibres de narrativa i set de ludolingüística. Les seves obres han estat traduïdes al castellà, l’italià, el romanès, el coreà, el polonès i, parcialment, a l’alemany i l’anglès. La seva obra literària ha estat guardonada amb  premis com el Ciutat de Barcelona, Serra d’Or, Lletra d’Or, Ramon Llull o Sant Jordi. Entre les seves obres destaquen Mon oncle, La vida normal, Verbàlia, Farsa, Quiet, Plans de futur o Res no és perfecte a Hawaii. Ha traduït al català, entre d’altres, obres d’Edmund White, Tom Sharpe, Groucho Marx, Joe Brainard, Steven Berkoff i Henry Miller. Va rebre el Premi de la Crítica Teatral de Barcelona per la traducció d’Arcàdia, de Tom Stoppard, representada al TNC. Col·labora a Catalunya RàdioLa Vanguardia, i és membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. El seu últim llibre és La novel·la de Sant Jordi (2018). Més informació a: www.mariusserra.cat