Investigadors de les universitats Autònoma de Barcelona, Valladolid i Salamanca han identificat a la Biblioteca Nacional de España un exemplar únic al món, amb una primera versió del final descartada per l’autor al seu manuscrit autògraf i que podria haver estat la primera impressió que es fes de la gran obra del Fènix de los ingenios.

Els professors Germán Vega, Ramón Valdés i Alejandro García Reidy van trobar l’imprès per casualitat, ja que en realitat estaven buscant un altre, que estava a Berlín abans de la Segona Guerra Mundial i que encara no han trobat, tot i que s’ha revelat ja amb seguretat menys important, perquè alguns trets textuals i formals demostren que deriva de l’edició localitzada ara.

Portada del manuscrit autògraf de “El castigo sin venganza” (Signatura MS q D.174.19). A la dreta, la portada de la nova edició identificada (Signatura BNE: T/55351/29). Crèdits: Esquerra, imatge procedent dels fons de la Boston Public Library (BPL). Dreta, imatge procedent dels fons de la Biblioteca Nacional de España (BNE).

El castigo sin venganza va ser una obra especial per a Lope de Vega. Tenia gairebé setanta anys en culminar-la l’1 d’agost de 1631, quan el començaven ja a desafiar els nous poetes (ell els anomenava “los pájaros nuevos”), entre altres Calderón de la Barca.

A la Biblioteca Pública de Boston es conserva el manuscrit autògraf, que es pot consultar en xarxa. És considerat una inestimable joia de mà del propi Lope, perquè conté moltes ratllades, addicions, correccions i reescriptures, que permeten seguir el seu procés creatiu.

Però el que ara s’ha trobat té també, segons els investigadors, un interès enorme, per tot allò que implica: molt probablement la primera edició de la tragèdia, en una edició individual (no en un volum de 12 obres, les usuals “parts de comèdies”) i desconeguda fins ara.

L’edició va ser il·legal, pirata, sense les obligatòries dades d’impremta, la qual cosa havia ocultat la seva importància i dificultat el seu coneixement fins ara. La seva troballa subratlla el gran interès que va despertar el text fins i tot abans que l’obra assolís la seva redacció definitiva.

No casualment, en una operació digna d’un publicista actual, l’impressor va afegir després del títol un lema que deia “Cuando Lope quiere…” i que sembla al·ludir precisament a aquest ambient de rivalitat que enfervoria el públic d’allò que era el gran entreteniment de masses de l’època, el teatre. És la primera edició que fa servir aquest lema. Fins ara només s’havia documentat en una molt més tardana.

La troballa i estudi de l’exemplar ha estat dut a terme pels professors Germán Vega, de la Universidad de Valladolid (UVA), Ramón Valdés, de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i Alejandro García Reidy, de la Universidad de Salamanca (USAL).

¿L’edició príncep?

Segons els investigadors, l’edició trobada ara va poder ser la primera impressió de l’obra de Lope, el que s’anomena edició príncep (o editio princeps en llatí).

“El text de l’imprès es va originar de manera primerenca, fins i tot abans de les primeres edicions conegudes fins ara, perquè recull el primer títol que va figurar en l’autògraf Un castigo sin venganza, i no “El”, i, d’altra banda, un fet que resulta molt significatiu: la primera versió del final, en què Lope va ratllar alguns versos per reescriure’l i perfeccionar-lo. Aquesta versió, menys impactant, doncs no mostra els cadàvers dels amants protagonistes a escena, i amb intervencions més breus no la recull cap altra edició, ni les que fins ara es creien les primeres, promogudes pel propi Fènix de los ingenios, com la individual de Barcelona en 1634 i la primera en col·lecció, en la Part XXI de Comèdies”, explica Ramón Valdés, director del grup PROLOPE en la UAB.

“És molt possible que aquesta nova edició derivi del que es coneix com un manuscrit de companyia, és a dir, un manuscrit dels que es copiaven en les companyies de teatre per a la posada en escena”, afegeix Valdés.

El negoci il·legal d’impresos teatrals

L’anàlisi rigorosa demostra que l’edició identificada es va estampar a Sevilla, en aquells temps part del Regne de Castella, on des de 1625 no s’autoritzava la impressió de comèdies per la seva qüestionable moralitat.

En van ser moltes, les que durant aquests anys de suspensió de llicències es van imprimir il·legalment a la capital sevillana. El negoci il·legal d’impresos teatrals a Sevilla, sense dades d’impremta, o amb dades falses, va ser denunciat repetidament pels dramaturgs, inclòs el mateix Lope en el pròleg de l’edició que va promoure el 1634 de El castigo sin venganza. Segons el parer dels experts, tal vegada aquesta il·legal sevillana era precisament allò que va empènyer Lope a publicar la seva pròpia edició (a Barcelona, per esquivar la prohibició vigent a Castella).

La impremta de l’edició pirata

Diversos trets del nou imprès localitzat permeten reconèixer la impremta sevillana on va aparèixer: la de l’impressor Gómez de Pastrana.

“El catàleg legal i conegut de Gómez de Pastrana és tan escàs que es diria que insuficient per viure d’ell. Això fa sospitar que imprimia més d’allò que legalment publicava i reconeixia amb el seu peu d’impremta «con licencia en Sevilla, por Pedro Gómez de Pastrana. A la esquina de la Prisión Real’”, explica Germán Vega. “Sabem també que uns anys més tard un inspector va requisar en la seva impremta paquets de comèdies impreses il·legalment i va decretar la seva presó. Bé, com el seu negoci estava al costat de la presó, no haurien de caminar molt els agents judicials per portar-lo al seu destí”, conclou amb sorna el professor val·lisoletà.

La comparació pericial de l’imprès sense dades de Un castigo sin venganza amb altres llibres legals d’aquest impressor (els que sí que porten el seu peu d’impremta) demostra que la tipografia i altres detalls molt peculiars coincideixen.

Sobre com va poder arribar l’obra a l’impressor

Com es va fer Gómez de Pastrana amb una còpia de l’obra és encara un misteri, però va poder ser producte d’una acció il·legal i, per descomptat, sense coneixement del propi Lope.

En l’estudi, els investigadors plantegen dues possibles vies, tot i que subratllen no tenir suficients elements per extreure conclusions definitives sobre aquest tema.

Una d’elles deriva de la companyia de teatre de Manuel Vallejo, important en l’època i posseïdora legalment del manuscrit original de El castigo sin venganza, la qual cosa se sap perquè en el repartiment que figura en la primera pàgina de l’autògraf de Lope estan els noms dels seus actors. En aquest repartiment apareix el nom d’una actriu, María de Ceballos, que feia un personatge amb molt poc paper en l’obra, que al febrer de 1632 ja havia deixat la companyia de Vallejo amb el seu marit -l’actor Diego de Guevara, no inclòs en el repartiment- i havien passat tots dos a la d’un altre director, Pedro de Ortegón, la presència del qual a Sevilla està documentada almenys en 1634 i 1635. Aquest canvi de companyia potser va poder tenir alguna cosa a veure amb la còpia que va arribar a les mans de Gómez de Pastrana, a canvi de la corresponent suma de diners.

“També sabem que una altra companyia, la de Juan Martínez de los Ríos, va representar l’obra amb el seu primer títol, Un castigo sin venganza, a palau davant les seves majestats el 6 de setembre de 1635, pocs dies després de la mort de Lope a la fi d’agost, sens dubte per a retre-li homenatge. Potser aquesta companyia està relacionada d’alguna manera amb aquesta nova edició localitzada”, apunta Alejandro García Reidy sobre la segona possibilitat.

Una troballa casual

El foli de l’autògraf en què es recull la primera versió del final, amb alguns versos ratllats, coincideix amb el final que recull l’edició, a la dreta, donada a conèixer per la recerca de García Reidy, Valdés i Vega. En l’edició es poden veure els versos ratllats en el manuscrit de Lope de Vega. L’autor va afegir després un foli més, en què va perfeccionar el final, fent-lo més patètic, que és el que avui es coneix i representa. Crèdits: Esquerra, imatge procedent dels fons de la Boston Public Library (BPL). Dreta, imatge procedent dels fons de la Biblioteca Nacional de España (BNE).

Els professors Germán Vega, Ramón Valdés i Alejandro García Reidy van trobar l’imprès per casualitat, ja que en realitat estaven buscant un altre, que estava a Berlín abans de la Segona Guerra Mundial i que encara no han trobat, tot i que s’ha revelat ja amb seguretat menys important, perquè alguns trets textuals i formals demostren que deriva de l’edició localitzada ara.

L’exemplar, únic al món, es troba a la Biblioteca Nacional de España (BNE), en un important fons d’obres individuals teatrals que els investigadors asseguren que oferirà més sorpreses i en què precisament ara estan treballant braç a braç en un projecte investigadors i bibliotecaris. L’edició que ha de dur a terme el grup de recerca PROLOPE (que edita el teatre complet de Lope) i que realitzaran Alejandro García Reidy i Ramón Valdés va desencadenar la cerca, i la troballa la van facilitar, al seu torn, els estudis previs en els anys 90 de Germán Vega, màxim coneixedor des de llavors d’aquest ric fons de comèdies.

L’article de García Reidy, Valdés i Vega ha estat publicat en la revista de recerca Anuario Lope de Vega després de l’avaluació anònima de prestigiosos experts, segons els procediments establerts a nivell científic internacional, que han dictaminat el seu interès.

Referència de l’article

Alejandro García-Reidy, Ramón Valdés Gázquez y Germán Vega García-Luengos, “Una nueva edición (¿princeps?) de El castigo sin venganza”, Anuario Lope de Vega. Texto, literatura, cultura, XXVII (2021), pp. 270-329. https://revistes.uab.cat/anuariolopedevega/article/view/v27-garcia-reidy-valdes-gazquez-vega-garcia-luengos/414-pdf-es